Seleccionar página
Palau de la Música, ValÈncia

3 dies / 58 ponents
Anem a escoltar-nos

Jornada día 23
10:45 Sala Rodrigo:
La educación en las bandas de música.

Conoce a

Sixto Ferrero

Redactor de Cultura i crític musical del Diari La Veu.

Sixto Ferrero (Cullera, 1981) després de cursar els estudis superiors de música al Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València va exercir la docència en diversos centres educatius de Catalunya. Des de 2015 és redactor de Cultura i crític musical del Diari La Veu i col·laborador en altres mitjans de comunicació generalistes i específics de música. Ha prologat treballs d’altres autors com Josep Lluís Galiana (“Escritos desde la intimidad”, Edictoràlia, 2016) o Sisco Aparisi (“Las sombras del exterminador”, 2017) i ha realitzat notes al programa per al Palau de les Arts. És autor d’una novel·la (“L’epistolari rar”, Editorial El Toll, 2015) i va guanyar el I Premi literari jove Ciutat d’Algemesí 2014.

Les bandes en la premsa: situació, dificultats i mesures.

A pesar que les bandes de música i les societats musicals són la principal manifestació cultural en el País Valencià la seua presència en la premsa generalista és limitada o fins i tot anecdótica. El panorama comunicatiu està creixent en els últims anys per l’aparició de publicacions i mitjans específics però, els articles, les cròniques, les entrevistes o reportatges en les capçaleres hegemòniques és residual. Per què passa això? La resposta és incòmoda: perquè el conjunt de la societat valenciana no percep les bandes de música com una manifestació d’alta cultura com se sobreentén que representa l’òpera, el teatre, la dansa, la pintura o la literatura, sinó que representa un afegit folklòric. Davant això, ningun cap de redacció decideix enviar un especialista a cobrir els esdeveniments més destacats del món bandístic, de manera que queden silenciats i eixa magnitud cultural que representen les bandes queda ocultada de l’opinió pública. Per altra banda, els músics lamentablement no tenen encara una formació humanista que els impulse a la lectura i la reflexió; el músic (valencià) ha de ser un virtuós del seu instrument i no té hores per a llegir, pensar, escriure o estudiar una altra cosa que no siga el seu instrument. Per tant, sense lectors potencials que justifiquen la decisió d’un cap de redacció, les bandes de música mai ocuparan un lloc en la secció de cultura dels diaris més enllà de la nota informativa de les edicions comarcals. Tot i això, la situació bandística valenciana està molt definida per les manifestacions musicals amateurs, encara que aquesta s’estiga imposant com a estàndard de qualitat interpretatiu i, per tant, ocupant en molts casos, el lloc que hauria d’ocupar la formació (o el músic) professional. Això fa que el periodista, a l’hora de redactar una cobertura informativa, s’haja de plantejar una premissa prèvia: es va ha contar i jutjar un concert d’amateurs o es tracta d’una manifestació amb garanties de professionalitat. En aquest sentit, les poques bandes professionals del territori valencià no tenen cap significació en la premsa. La Banda Municipal de València que a principis del segle XX comptava amb fins a vuit crítics que escrivien sobre ella, va quedar òrfena de cronistes en la mesura que l’Orquestra de València (aleshores Orquestra Municipal) anava ocupant el lloc de l’alta cultura. Ara bé, què fan actualment les bandes professionals per guanyar-se una columna en els diaris? Quines publicacions o gravacions generen? Quins gires fan? Quines obres estrenen? De veritat ens creguem açò de les bandes?