Select Page
Palau de la Música, ValÈncia

3 dies / 58 ponents
Anem a escoltar-nos

Jornada dia 24
 17:30 Sala Rodrigo: 

Ponència de clausura
Música sense fronteres: des del coneixement a una visió utòpica per un nou humanisme musical.

ConEIX 

Dinko
Fabris

President de la Societat Internacional de Musicologia.

Dinko Fabris és musicòleg, ha acabat la seua tesi doctoral en la Universitat de Londres. És professor d’Història de la Música en el Conservatori de Nàpols i en la Universitat de Basilicata a Matera. És membre de l’Acadèmia Europea i del Pontifici Concili de Cultura, i va ser el primer italià president de la International Musicological Society (2012-2017; últim president 2017-2022). Ha publicat 150 assaigs, llibres i edicions crítiques, inclús obres de Cavalli i Gesualdo da Venosa.

Música sense fronteres: des del coneixement a una visió utòpica per un nou humanisme musical.

La meua ponència té a veure amb la utopia i amb una visió participativa de l’univers musical de hui en dia. Publicat per primera vegada en llatí l’any 1516, Utopia de Thomas More descriu un govern perfecte que promou l’harmonia i l’ordre jeràrquic, al qual la música serveix com a mitjà per a aconseguir aquest ordre. Menys d’una centúria després de la publicació d’Utopia, en La ciutat del sol, Tomaso Campanella s’imaginava els sons que un dia pogueren ser amplificats a través de telescopis acústics. El 1626, Francis Bacon, en The New Atlantis, descriu al ciutadà que un dia podria acumular i preservar el so de tal manera que li permetera reproduir-lo a voluntat. Els segles següents, ens trobem amb diverses visions utòpiques de la ciutat musical, passant per Rousseau i arribant a Eufonia o la Ciutat musical d’Hèctor Berlioz, la «nouvelle de l’avenir»  que té lloc el 2344 i que va ser publicada per primera vegada en la Revue et Gazette Musicale de Paris el 1844. Aquests casos, en segles diferents, no solament inclouen tots els elements de visions utòpiques típiques de la ciutat ideal com un conjunt harmònic de ciutadans (orquestra), sinó també anticipen l’enfocament comparatiu proposat per la New History. L’última gran utopia musical va arribar a Europa des del Nou Mon: és el denominat Sistema orquestral fundat per José Antonio Abreu a Venezuela el 1975 i apadrinat per Claudio Abbado com utopia realitzada. En realitat, totes aquestes utopies musicals es plantegen sobre la mateixa visió d’una societat ideal governada com una orquestra, que va nàixer en l’antiga Grècia com la mateixa paraula orquestra, recuperada per primera volta al final del Renaixement italià amb la invenció de l’òpera florentina. Gaudint la meua experiència recent com a primer president mediterrani de la Societat Internacional de Musicologia (2012-2017), he descobert amb sorpresa que les primeres associacions professionals de músics i musicòlegs a Europa (com la Societé International de Musique) seguiren el model utòpic de les primeres associacions d’Estats (la Societat de Nacions, després Nacions Unides) com a reacció als grans conflictes mundials. En la crisi d’identitat del món de hui en dia, aquests projectes utòpics tenen encara una actualitat en les seues propostes de preservar la supervivència mateixa de l’humanisme musical.